A vegades la vida ens posa en algunes situacions que, per dir-ho d'alguna forma, no són agradables. Sí, aquells típics instants on ens preguntem a nosaltres mateixos allò de "que he fet jo per mereixer això?". Cada cop m'agrada més pensar que les coses que ens passen tenen un sentit i un rerefons, tot per fer-nos obrir els ulls, per saber si actuem de la manera correcte per aconseguir els nostres objectius.
En aquell moment només veus el que està passant, just l'instant en que t'estàn atracant o que te n'adones de l'existència de certa persona, però més enllà del present i de tot lo físic no existeix res. Poden passar dies i setmanes i pot ser, fins i tot anys, perque relacionar dues coses que probablament no tenen res a veure, no té sentit. Però sí que en té de sentit, ja que si tenen res en cumú ets tu.
I et poses en situació. Si no t'aguessin robat el mòbil, pot ser més endevant, en el moment en que et vas creuar amb ella, estaríes contestant un típic missatge o rebent qualsevol trucada gens interesant i no t'hauries fixat que et miraven els ulls més brillants que havies vist mai.
Per això m'agrada pensar que era el que havia de passar, que m'havien d'atracar per després poder fixar-me que tenía l'amor de la meva vida al meu davant, i que el mòvil només havia estat una barrera durant tot aquest temps. Pot ser la lliçó està en que hauríem de prestar més atenció al que passa al nostre voltant i no tanta a les màquines que es suposa que ens fan la vida més fàcil.
Pot ser vaig perdre el meu mòbil amb les mil fotos i videos que resumíen un any de la meva vida i dels quals no tenia cap copia de seguretat. Però a canvi, he guanyat a algú a qui puc donar i puc rebre tot el que he estat esperant des de fa temps. I creieu-me, que val la pena.