La trampa de tumblr

Ha llegado el momento chicas. Tal y como soy yo, lo más normal es que no dé explicaciones, pero sé que llevo tiempo sin pasar por aquí y quizá lo más sensato sea hacerlo. Podría empezar por decir que las cosas cambian, y que cambiar es bueno, hace poco más de un año estaba en una zona de confort de la cual no sacaba nada bueno (aún que, sinceramente, hay cosas que echo de menos). Pero paso de aburriros con eso.

Llega un momento en que necesitas empezar a expresarte en la intimidad, reservarte todas esas cosas que sientes sólo para ella. Pues las cosas que más deseas decirle, todo eso que quieres que sepa, lo más especial sólo se lo podia decir a la oreja.

Las cursiladas que escribia aquí las estoy volviendo a escribir, pero en otro sitio, dónde me gustaria que me acompañarais.

Un abrazo.

http://latontadenat.tumblr.com/

Això

I es va seure en aquell banc. Com si esperés que alguna cosa canviés. Com si volgués trobar, entre tota aquella gent, la mirada que buscava des de feia tant de temps. Però pot ser aquell moment no era el més adequat perque ella aparagués. Tampoc era el primer día, que l'havia estat esperant. I es eren tantes coses les que havía somiat, tantes nits les que no havía pogut dormir,... Tot per pensar que tot podía canviar en el mateix instant en que el sol tornés a sortit, i per art de màgia, ella se'l quedés mirant preguntant-se: "que hi fa, ell sol aquí?"

Ser algú altre

Probablament siguis un altre desaquilibrat mental que ha imaginat algún cop que el seu cos no era el seu. Aquest sac d'ossos amb el que vas crèixer, el canviaves per un altre de millor, de més fort, més sa. Aconseguies el rostre més bell, el mateix que ni tu t'en podríes resistir.
Estimar-lo més del que hem estimat el que vam tenir. Tocar-lo, donar-nos plaer amb les mans que sempre vam desitjar tenir entre les nostres altres mans. Obrir els nous ulls, mirar-nos al mirall i veure que són uns altres ulls, els de sempre. Pot ser t'has deixat emportar per la superficialitat. Pot ser no t'has estimat el cos que tindríes que haver estimat, el mateix cos que podría ser el cos que desitges. I tot plegat perque encara no has acceptat que ser tal i com ets, és el més important per ser aquell algú altre que tant t'agradaría.

La noia d'allà.

Vues aquella noia d'allà? La que em mira i desvía la mirada continuament? És la mateixa que em pensava que havia canviat el meu día a día. És qui feia la meva vida interessant encara que parlessim dos dies de cada set. Perquè sabía que jo era present  en la seva vida i això hem feia sentir afortunat. Era com si de cop, la meva existència tingués un sentit i no me n'adonava que ho demostrava cada día a tothom amb un somriure. 

Però ara no sé el que se n'ha fet d'ella i és quant me n'he adonat de que, qui realment hem feia sentir especial era ella. Ara els díes tornen a ser com abans. Hem llevo per tornar-me a dormir i menjo per no estar prim. De cop, cada día, és un día més.

Errores y pasado

Pensar en el pasado no me ayuda. Observo mis errores, cuestiono la forma de actuar a mí yo de hace dos años. Si pudiera haber echo las cosas de otra manera... Me maldigo otra vez. Tendría que haber actuado cómo es debido... Pero luego aparece ella y me dice que de los errores se aprende. Nunca he captado el significado de ésta frase. Y sigo desando volver atrás,... y no se puede. No puedes cambiar algo que hiciste hace tanto tiempo, por mucho que te arrepientas. Podrás dejar la cama mal echa antes de meterte en ella y ya la harás mejor a la mañana siguiente. Corregirás la cama, pero no la noche en que dormiste en una cama mal echa.
Al fin y al cabo, a lo mejor todo tiene que ver en eso, en el paso del tiempo. El paso del tiempo que nos hace ver con mayor nitidez cual era la opción que tendríamos que haber escogido hace dos años. Aún que, claro, si la opción escogida no es la acertada, también es la que me ha echo que mí vida se cruce con la suya. Entonces no parece una mala opción. Con ella en mi vida me da igual si de los errores tengo que aprender algo o ya lo he echo.

Per què?

A vegades la vida ens posa en algunes situacions que, per dir-ho d'alguna forma, no són agradables. Sí, aquells típics instants on ens preguntem a nosaltres mateixos allò de "que he fet jo per mereixer això?". Cada cop m'agrada més pensar que les coses que ens passen tenen un sentit i un rerefons, tot per fer-nos obrir els ulls, per saber si actuem de la manera correcte per aconseguir els nostres objectius.  

En aquell moment només veus el que està passant, just l'instant en que t'estàn atracant o que te n'adones de l'existència de certa persona, però més enllà del present i de tot lo físic no existeix res. Poden passar dies i setmanes i pot ser, fins i tot anys, perque relacionar dues coses que probablament no tenen res a veure, no té sentit. Però sí que en té de sentit, ja que si tenen res en cumú ets tu. 

I et poses en situació. Si no t'aguessin robat el mòbil, pot ser més endevant, en el moment en que et vas creuar amb ella, estaríes contestant un típic missatge o rebent qualsevol trucada gens interesant i no t'hauries fixat que et miraven els ulls més brillants que havies vist mai. 

Per això m'agrada pensar que era el que havia de passar, que m'havien d'atracar per després poder fixar-me que tenía l'amor de la meva vida al meu davant, i que el mòvil només havia estat una barrera durant tot aquest temps. Pot ser la lliçó està en que hauríem de prestar més atenció al que passa al nostre voltant i no tanta a les màquines que es suposa que ens fan la vida més fàcil.

Pot ser vaig perdre el meu mòbil amb les mil fotos i videos que resumíen un any de la meva vida i dels quals no tenia cap copia de seguretat. Però a canvi, he guanyat a algú a qui puc donar i puc rebre tot el que he estat esperant des de fa temps. I creieu-me, que val la pena.

Els seus ulls

Pot ser els seus ulls no siguin els més bonics del món. Però la saeva mirada sí. Aquella mirada que, acompanyada per un somriure, et fa somriure a tu també. I durant tot el temps que dura aquell contacte visual somrius amb la teva més pura cara de idiota. Llavors saps que aquella cara no se t'esborrarà durant dies, esperant el moment en que us tornereu a mirar.